L'escola del futur no hauria de ser un lloc hipertecnològic sense guixos ni pissarres verdes, ni tan sols quaderns, on els nens fessin únicament coses com interactuar digitalment amb els seus mestres, menjar sempre productes ecològics i llegir els clàssics en una tauleta electrònica. I no hauria de ser-ho perquè hi ha habilitats que no han de deteriorar-se, i molt menys perdre's, com la lletra càlida i polida traçada amb la mà sobre un paper o sobre la sorra o en l'escorça d'un arbre, aquestes accions que no depenen ni de la electricitat ni de les bateries recarregables.
La "intel·ligència múltiple infantil" existeix des que els nens existeixen i es desenvolupa amb una nina de drap tant com amb un artefacte gegant.
A l'escola del futur haurien de cabre tant les "mesosferes" com els guixos, que no temen la llum, metàfora imprescindible.
El futur ha de ser una escola que ens ensenyi a tots a pensar, sempre un projecte en proves, però sense cobais per sorpresa. I pot tenir pissarres digitals i llapis de colors, perquè la televisió no va acabar amb la ràdio, ni crec que el llibre digital acabi amb el llibre, perquè el llibre abans de ser de paper va ser pergamí o papir i abans argila o escorça i pot seguir sent qualsevol d'aquestes coses i qui sap quines altres...
L'alegria dels que viuen un infern cada vegada que els obliguen a sortir davant de tots hauria de ser trobar-se amb professors i companys que sàpiguen compartir, acollir i acompanyar amb tecnologia o sense, no amagar-se darrera d'una pantalla, professors i companys que ajudin a superar la por.
A l'escola del futur hi haurà professors i alumnes, l'entorn serà canviant, però els objectius seran similars per poder créixer de la millor manera que ens permetin els temps i perquè ningú es vegi obligat a dir allò de que "el futur ja no és el que era".
